Múnic-1972 serà un altre triomf de l’alemany, que domina les dues distàncies com ell vol i, com qui diu, “jugant” pràcticament amb els seus rivals.

A les eliminatòries i semifinals del 28 d’agost deixa que siguin els seus rivals qui manin, amb rècords olímpics de Mike Stamm, 58″63 i Mitch Ivey, 58″15 en les 4a i 5a eliminatòries i d’aquest darrer, 57″99 en la 2ª semifinal, mentre l’alemany es limita a classificar-se, guardant forces. La final del sendemà, però, serà molt diferent; l’alemany ja es primer en el viratge, 27″41, encara que molt ajustat amb els tres nord-americans (27″47 d’Stamm, 27″53 d’Ivey i 27″78 de Murphy), però dóna la seva clàssica estrebada en sortir del viratge, agafant un petit avantatge que va ampliant fins al mur d’arribada amb uns 56″58, nou rècord olímpic, amb Stamm segon, clarament superat, 57″70, el bronze per a Murphy, 58″35, i Ivey quart, 58″48.

A les eliminatòries dels 200m, Stamm colpeja primer, amb rècord olímpic, 2,07″51 en la 2ª, però l’alemany no es deixa acoquinar i respon de la mateixa manera, amb rècord olímpic en la 5ª, amb 2,06″62. En la final del 2 de setembre, Matthes fa servir la seva ja clàssica tàctica, seguint Ivey, 59″34 per 59″96, amb Stamm pràcticament al seu costat, tercer en 1,00″05; augmenta una mica el seu ritme en el tercer llarg, posant-se primer, 1,30″96, per 1,31″42 i 1,32″02 d’Ivey i Stamm, abans de donar el “cop de gràcia” en el darrer llarg, nedant en 31″66, per acabar igualant el seu rècord mundial, 2,02″8, ara, però, amb 2,02″82, primer rècord d’aquesta prova homologat en centèsimes, d’acord amb la decisió de la FINA d’incloure les centèsimes en tots els rècords de natació.

Com en la primera, la seva intervenció olímpica en esquena acaba en els 4x100m estils, que, igual que havia fet quatre anys abans, va fer el seu millor esforç per tal de donar el major avantatge possible als seus companys; la seva recompensa son els 56″30, que igualen el seu rècord mundial de 56″3, encara que ara amb les corresponents centèsimes, que no li valdran, però, per a derrotar el quartet nord-americà, que s’imposa en els dos darrers trams, 3,48″16 per 3,52″12.

1973 i la capital iugoslava, Belgrad, i els primers Campionats Mundials organitzats per la FINA veuran encara la millor cara de Matthes, que sembla anar directament a confirmar-se com el millor esquenista mundial de sempre, amb la possibilitat de ser el primer que baixi dels dos minuts en els 200m. Allà domina novament els seus sempiterns rivals nord-americans, guanyant els 100m en 57″47, molt per davant d’Stamm, 58″77, amb Lutz Wanja, un altre alemany de l’Alemanya Democràtica en qui els seus tècnics veuen un segon Matthes (però que, finalment, es quedarà pel camí) tercer en 59″08, mentre en els 200m, dóna el “do de pit” amb un nou rècord mundial (el seu darrer rècord mundial) 2,01″87, de manera que tot sembla ben dirigit per a convertir-se, efectivament en el primer “sub dos minuts” dels 200m esquena.

Les alarmes comencen a sonar, però, el 1974, quan, tot i guanyar els 100 i 200m esquena ho fa amb uns, per a ell discrets, 58″21 i 2,04″64, patint, més a més, en aquesta darrera prova. I s’encenen encara més el 1975 quan en els Mundials de Calí, encara que guanyi els 100m amb 58″15 (amb el nord-americà Murphy a 19 centèsimes), no pot pujar al podi dels 200m en ser quart amb uns 2,07″09. Era el primer cop, des dels Jocs de Mèxic-1968, que Matthes no era primer en una final internacional. I el “tret de gràcia” serà ja el 1976, als Jocs Olímpics de Montreal-1976, després que, anunciant el seu final, el nord-americà John Naber guanya els “trials” USA, superant-li el seu rècord de 200m esquena, nedant en 2,00″64.

A Montreal, decididament fora de forma, Matthes sembla conformar-se amb el què l’espera, encara que els afeccionats tenien interès en veure com respondria el fins aquell moment “rei” de l’esquena. No hi ha resposta, però; en els 100m, Naber el supera clarament en cadascuna de les seves tres intervencions : 56″80 per 57″98 en les eliminatòries; 56″19 (amb nou rècord mundial i olímpic) per 57″48 en semifinals i 55″49 per 57″22 en la gran final, amb nous rècords mundial i olímpic, mentre Matthes arrenca encara el bronze. Els 200m són el trist epíleg de la brillant carrera esportiva iniciada vuit anys abans a Ciutat Mèxic; la no presentació del quartet de 4x100m estils de l’Alemanya Democràtica per la baixa forma del seu líder, va propiciar, de retop, la renúncia de Matthes en els 200m, plenament conscient que ni en la seva millor forma hagués pogut fer res contra els seus rivals nord-americans, preferint estalviar-se el moment. És el final d’un ídol que no tornarem a veure a les piscines.

Matthes, però, no va ser únicament un gran esquenista, sinó que també va fer algunes incursions en la papallona i en el crol, tot demostrant la seva versatilitat. En papallona va ser sots-campió dels Europeus de Viena-1974 amb 56″68 (i fins i tot recordista europeu amb 56″1 i 55″7 l’any 1971), mentre en crol va ser també sots-campió europeu en els 100m crol de Barcelona-1970, amb 53″5.

Per a finalitzar amb el seu historial esportiu, diguem que, en els Campionats d’Europa, va guanyar, com en els JJOO i els Mundials, els quatre títols de va disputar a Barcelona-1970 i Viena-1974.

Retirat el 1976, es va casar dos anys després amb una altra de les grans campiones de l’Alemanya Democràtica, Kornelia Ender, un matrimoni que va durar només quatre anys i de la qual va néixer una filla. Sobre aquest seu matrimoni ha caigut la sospita d’haver estat només un “experiment” destinat a veure si de l’encreuament d’un gran campió amb una no menys gran campiona, podria sortir un o una, diguem-ne, “super-super-campió”. Com deia aquell “se non è vero è ben trovato”, però creiem que pot ser cert, i molt cert, coneixent l’especial tarannà d’aquelles autoritats esportives de l’Alemanya Democràtica, capaces de mantenir durant anys i panys aquella gran mentida del dopatge que, tot cal dir-ho, curiosament mai va amenaçar la fama de Roland Matthes, conscients, segurament, els seus rivals, de la seva classe innata.