74 quilos repartits pels 191 centímetres d’alçada, una gran capacitat de flotació, deguda, entre d’altres qualitats, als seus 7 – 7’5 litres de capacitat pulmonar i una adequada preparació física i tècnica, aquesta podria ser la presentació purament esportiva esportiva de l’alemany Roland Matthes, nedador de la República Democràtica d’Alemanya, nascut el 17 de novembre de 1950 a Possneck, i mort a Wertheim, el 20 de desembre del 2019, amb poc més de 69 anys.

El 21 de setembre de 1967, encara no fets els disset anys, s’havia donat a conèixer quan havia superat el rècord mundial de 100m esquena amb un temps de 58″4, arrabassant-lo al nord-americà Charles Hickcox, 59″1 tres anys abans als Jocs Olímpics de Tòquio-1964. Setmanes més tard, 8 de novembre, rebla la seva superioritat, en superar el mundial dels 200m esquena amb 2,07″9 (anterior, també de Hickcox, uns recents 2,09″4 de 29 d’agost d’aquell mateix 1967. Poc abans dels Jocs de 1968, el 14 d’agost, i sempre en el seu feu de Leipzig (on viu i s’entrena) abaixa quatre dècimes el seu rècord dels 200m esquena, deixant-lo en 2,07″5.

1968 és any olímpic, i les dues proves d’esquena, 100 i 200m, son un dels centres d’interès per a veure si aquell “quasi” nen, ara ja prop dels 17, podrà imposar-se als experimentats especialistes USA. El “nen”, però, demostra ja una envejable experiència, sense deixar-se influir ni pels seus rivals, ni, tampoc, per l’alçada de la capital mexicana, que tants estralls farà entre els esportistes olímpics d’aquell 1968. El 21 d’octubre, en la 2ª eliminatòria dels 100m esquena supera el rècord olímpic amb 1,01″0. El sendemà, a la final, s’imposa als tres nord-americans amb 58″7, després d’un sobtat canvi de ritme cap els 60m que deixa enrere els seus tres rivals, cap dels quals arriba a baixar del minut. Diguem que l’única lluita que hi ha hagut en aquesta prova ha estat la lluita psicològica mantinguda entre l’alemany i el nord-americà Hickcox per veure quin dels dos era el darrer en llençar-se a l’aigua en el moment de preparar-se per a la sortida; el nord-americà guanya, llençant-se el darrer, però després el seu rival serà el més ràpid a l’aigua.

Quatre dies després és la final de 200m esquena, després d’unes eliminatòries del matí sense cap interès. Matthes deixa que els nord-americans Mitch Ivey i Jack Horsley manin fins el darrer viratge (amb 1,03″2 per als dos, amb 1,03″8 per a l’alemany) però dóna una sobtada estirada al sortir del viratge, escapant-se definitivament dels seus rivals, amb un nou rècord olímpic, 2,09″6, un segon per davant d’Ivey, 2,10″6, amb Horsley tercer, 2,10″9. La primera experiència olímpica de Matthes acabarà de manera, diguem-ne agredolça, amb els 4x100m estils, on, en el primer tram, s’escarrassa per a donar el màxim d’avantatge als seus companys, superant el seu rècord mundial amb uns extraordinaris 58″0 (tenint en compte, un cop més, l’alçada), dos segons i quatre dècimes per davant de l’esquenista nord-americà, que permet al quartet de l’Alemanya Democràtica manar fins gairebé els 250m, abans de ser avançats definitivament pels nord-americans, que s’imposen, 3,54″9 per 2,57″5.

La demostració de l’alemany ha estat incontestable. La sorpresa no han estat només les dues victòries, sinó també amb un estil tècnicament perfecte, lliscant perfectament per sobre l’aigua, amb una braçada pausada però enormement efectiva, qualitats que s’aniran perfeccionant a mida que l’entrenament doni els seus futurs fruits. Matthes dominarà totalment l’esquena mundial al llarg de l’olimpíada 1968 – 1972, aconseguint fites que deixaran la seva petjada en els rànquings. En els 100m, serà el primer que baixarà dels 58″0 quan el 23 d’agost del 1969, a Wurzburg, assenyala uns 57″8, mentre l’any següent passa a ser el primer que baixa dels 57″, assenyalant 56″9 en el primer tram dels 4x100m estils d’aquells recordats Campionats d’Europa de Barcelona-1970, rècord que l’any següent, 8 d’abril del 1971, altre cop a Leipzig, deixarà en 56″3.

En els 200m, progressa també de manera ininterrompuda, estimulat pels esquenistes nord-americans que semblen resistir-se a acceptar la superioritat de l’alemany : el 12 de juliol de 1969, a terreny rival, a la californiana Santa Clara, assenyala una dècima menys que el seu rècord, 2,07″4, rècord que li és arrabassat poc després, 14 d’agost, per uns 2,06″6 de Gary Hall, però que Matthes recupera quinze dies més tard, 29 d’agost, a Berlin, amb 2,06″4. La resistència dels nord-americans s’acabarà, però, el 1970, i malgrat que el 20 d’agost del 1970 el nord-americà Mike Stamm supera el darrer rècord de l’alemany amb 2,06″3, la rèplica de l’alemany serà fulminant i definitiva per al seu domini d’aquesta prova, amb uns 2,06″1 en els ja esmentats Europeus de Barcelona-1970, en una data fàcil de recordar, 11 de setembre, i, un any després, 3 de setembre de 1971, altre cop al seu feu de Leipzig, encara el retalla més, amb 2,05″6, mostrant clarament els seus atots per als Jocs de Munic-1972.